Tota la culpa d'aquesta passió per les motos de muntanya ve del meu pare que, sense ser un aficionat d'aquells acèrrims, ens va inculcar als tres germans una manera i estil de ser, difícil d'explicar en dues línies.
Tot va començar quan, sobre l'any 1967, va comprar una Ducati Mini Marcelino amb la qual començaria a fer els meus “passos”, fins que en un salt es va partir el xassís. Va ser llavors quan va decidir canviar-la per una Montesa Cota 49 Recordo amb alegria competicions amb el meu germà, a veure qui era el que tenia més estona la roda aixecada.
Com ell era sis anys més gran que jo, quan va fer els 18 es va comprar una Bultaco Sherpa i també recordo com em duia de “paquet” a veure trials com el de Sant Llorenç de Munt o alguns en els quals havia participat a Olot, Girona o d’altres indrets de Catalunya, fins que ho va haver de deixar per un problema d’esquena.
Com la Cota 49 de poc servia i el meu pare veia que m'ho prenia de debò, va decidir comprar-me una Cota 123 de segona mà a Motos Isern i com que aquest organitzava cursets/carreres de trial i motocross, ja ens veies -pare i fill- amb el R6 i el remolc amb la moto amunt i avall.
En un mateix diumenge organitzaven un trial i després tots a córrer el motocross. En el trial no hi havia color amb Marcelino Corchs i en motocross no recordo qui guanyava però, aquí el present, sempre quedava entre els tres primers, per la qual cosa era evident que se'm donava millor el cross que el trial.
Aviat va arribar el canvi de moto. Després de molt insistir i com que els colors que m'agradaven més eren els de Bultaco, el meu pare va decidir comprar-me una Pursang MK7 125. Això va ser el principi de la fi de la meva etapa al motocross ja que el motor no aguantava ni els entrenaments; el meu pare es va afartar de motos, mecànics, reparacions, les meves enrabiades i el cost de tot això i amb 16 anys, quan ja començava a treballar a l'empresa familiar, em va dir que si volia seguir amb les motos, hauria de córrer jo solet amb les despeses que això comportava. Així doncs, com no m'ho podia permetre, es van acabar les carreres.
Per aquella època els meus pares es van comprar una caseta a Calafat (sí, sí, on està el circuit de velocitat) i és on vaig conèixer a la que ara és la meva dona, Mercè. No vaig deixar en cap moment el contacte amb les dues rodes ja que de seguida, i a mitges amb ella, ens vam comprar una Enduro 75 L i, al fer els18 anys, una Enduro 250 H6 amb la qual vaig córrer algun enduro, però la fórmula d'aquesta competició m'avorria. Més tard, quan vaig acabar el servei militar a la Creu Roja de Barcelona (per descomptat en contacte amb les motos a la Unitat Moto Alpina), amb 21 anys, vaig decidir comprar el que a la llarga seria la meva perdició: una moto de trial.
Amb una Sherpa 199 feia excursions, entreno i algun trial, però quan realment comença la cosa a funcionar és quan vam traslladar el negoci a L’Hospitalet de Llobregat. És aleshores quan, per casualitat, conec a una colla de trialers més grans que jo, en Joan, Nando, Domènech i Jaume, que havien fet del trial la seva vida.
Són els que m'animen a arrencar més “professionalment” i "m'obliguen" a canviar de moto. Vam forjar una amistat molt personal, tant amb ells com amb les seves respectives i vam crear “La Penya del Zero”, que no era res més que cinc bons amics que compartíem un desig: gaudir de la muntanya fent trial. Tot això va fer que, en poc temps, em desvisqués pel trial.
Després de néixer la meva única filla, Marta, que no ha volgut saber res del trial -encara que ha tingut les seves scoters-, atrapat pel trial i la muntanya, vaig decidir comprar un apartament a la Val d'Aran, més concretament a Vielha., on vam gaudir durant 15 anys gloriosos d’excursions de tot tipus, i amb “La Penya del Zero” i altres amics vam fer totes els cims, Montarto, Ratera, Forcall, etc..., acampades al Port de la Bonaigua (enteneu ara el meu nik?), banys “en pilotes” en llacs a 2000 metres d'altitud on havíem accedit amb una moto de trial. És un plaer inexplicable. Trials de festa major, els dos dies de trial de Vielha, els dos campionats del món de trial amb en Jordi Tarrés al capdavant. Podria estar hores i hores parlant del la Val d'Aran i trial però no voldria avorrir-vos, si voleu tinc un DVD d'una hora de durada on es resumeixen aquests 15 anys. Simplement, UNA PASSADA!!!
Van començar a arribar els mals temps pel trial, la maleïda llei d'accés al medi natural i tots els entrebancs que ens trobem contínuament van fer, entre altres coses, que em plantegés la venda de l'apartament de Vielha i, amb llàgrimes als ulls, vaig posar fi a un cicle trialer a la Val d'Aran.
Mentrestant, ja havia conegut a la gent de Zona Zero i competint en el seu prestigiós Open, on he fet nous amics trialers, vaig aconseguir tapar una pena molt gran de la qual el record era l'única cosa que em donava ànims per a seguir en això del trial. I com de records també es pot viure, vaig decidir recopilar totes o part de les motos que havien passat per les meves mans, entrant en un cercle viciós de comprar i col·leccionar motos fins al dia d'avui, que ja en tinc unes 30, i participant en tots els trials clàssics que es posen a l'abast.
He provat tot tipus d’afeccions, esquí, moto de neu, moto d'aigua, esquí nàutic, mountain bike, trail, quad... totes relacionades amb les meves tres passions, muntanya, moto i mar, però cap ha pogut suplir al trial.
De sobte, a la meva dona (que es mereix un monument per la seva total comprensió a aquesta afecció meva) se li encén la vena i comenta... si tant t'agrada la muntanya, perquè no mirem quelcom a La Cerdanya?, està més a prop de Barcelona i també d'Andorra, on ja s'havia fet la primera edició dels Dos Dies d’Arinsal i a la qual no vaig poder assistir per una lesió recent en l’Open.
Dit i fet. El juny de 2002 compràvem una casa a All de Cerdanya, un poblet d'uns 80 habitants i que, ves per on, també hi havia gent que es dedicava a això del trial.
Com entre trialers el diàleg està resolt en segons, vaig anar a presentar-me i vam començar a compartir una sèrie d'idees que tindrien la seva culminació en l'organització del primer trial de Clàssiques d’All.
Amb la colla d’All vam tenir l’idea de muntar un moto club (MOTOCAT), on hem de tenir cabuda tots els amics trialers i on, si ens respecten els nostres polítics igual que nosaltres intentem respectar les lleis, plasmarem un munt d'idees trialeres que tenim en ment.
Finalment, i ja acabo, són més de 30 anys dedicats a la moto de muntanya, dels quals 25 dedicats al trial, la qual cosa crec que em permet parlar amb propietat però, sobretot, amb sentit comú.
Tots els trialers que he anat coneixent durant aquests anys són gent encantadora, de tot tipus de classe social, de tots els punts d'Espanya, d'una gran maduresa, gent sana que practica un esport sa, educats i sobretot respectuosos amb la muntanya. Segur que, com a tot arreu, també els n’hi ha que no són així però jo no he tingut ocasió de saber qui són.
Entre tots hem d’aconseguir canviar unes lleis que s’han fet amb un fals ecologisme. Hem de fer saber a tothom que les motos de trial no malmeten el mitjà natural, que ajuden a mantenir netes les vies d’accés a la natura per a tots: trialers, excursionistes, boletaires, pagesos, ciclistes... sempre i quan s’hi accedeixi amb seny i no ho dic només jo, qualsevol bon trialer puc posar la mà al foc que pensa el mateix. Tot és qüestió d’educació, però aquest és un tema que no tan sols afecta els trialers. Amb educació, molts dels problemes i conflictes actuals no existirien. Trial sí, amb educació, com en tot..