Sobre les 18 hores arribem a Kinlochleven per a formalitzar la inscripció dels Pre’65. El grup majoritari d'espanyols ja hi eren, abraçades, rialles, preparació de motos, més abraçades... coneixem a Ann Gordon,



secretària de la prova, em dóna el dorsal i ens comuniquen que no està permès seguir el trial. Si haguéssiu vist la cara d’en Toni!!! (i no era d’estranyar).









Aviat traiem els arguments per a demanar una acreditació de premsa, Motocat necessita fer el reportatge i poder reflectir en fotos aquest “diari d'un debutant”. Així doncs, sense més preàmbuls i amb tot el “morro” del món, ens fem passar per premsa gràfica. Resultat??? Una acreditació per a poder fer tot el circuit sense problemes. No posaré en aquest article qui ens va ajudar en tot el que va poder per no comprometre’l, però ell ja sap que li estem molt, molt agraïts.



Quan ja va estar tot preparat, el número posat, el dipòsit ple, les eines a punt, vam anar a l'hotel a sopar, amb l'agradable sorpresa de trobar-nos allà a tot el grup de valencians, Javier i José Gil, Rafa Asins... No ens coneixíem massa, però després d'aquesta trobada i com se sol dir, haurà un abans i un després. Al mateix hotel també s'allotjaven Josep Soldevila i família, Ramon Palau Jr., Lluís Díaz Bedate... en fi, que vam poder compartir algunes xerrades i rialles i sentir-nos una mica com a casa.
4 de maig, el gran dia ha arribat, sobre les cinc de la matinada, un sol radiant que entra per la finestra fa que ja no dormi molt bé fins a les 6.30, hora d'aixecar-se, arreglar-se, vestir-se... quina roba em poso??? farà fred??? plourà??? Conclusió, la bossa amb tota la roba que m'havia portat la pujo fins a Kinlochleven i fora dubtes.
Sobre les 8.30 estem escalfant motors, la sortida del primer pilot és a les 10 hores, amb el meu número (151) calculo que sobre les 11 sortiré (als meus acompanyants els comunico que sento fer-los matinar tant però ja saben com sóc).
L'ambient és impressionant, els motors de les motos barrejat amb el so de les gaites posa els pèls de punta, fotos, vídeo, ànims d'amics i familiars... una parella de l'organització va cridant que s'acostin a la rampa de sortida per números correlatius i, per fi, el gran moment.
Us puc assegurar que de tots els trials en els quals he participat, tant de modernes com de clàssiques, cap se sembla a la sensació viscuda en el moment de l'ascensió a la rampa, ho sento però no ho sé explicar per escrit.