Ja estic allà dalt, tanta por, nervis, angoixes, insomnis, mals de cap amb els preparatius, la moto, el viatge... queden esvaïts en un segon. Van ser dos minuts durant els quals no vaig pensar en res, bé sí, en com n’és de meravellós això del trial i en la bona gent que ho envolta.
Poc m'importava el que em deia el comissari de carrera i que no entenia, ell va saber veure en la meva cara la il·lusió d'un apassionat al trial, va saber que era la meva primera vegada d'uns STDT, i em va donar ànims, que jo vaig rebre com mai abans ho havia fet.
No volia que aquella situació, aquell moment s'acabés mai. Volia congelar aquell instant, tot era alegria, davant veia a la meva dona fent fotos sense parar, només faltava la meva filla, que s'havia quedat a Barcelona, perquè allò fos alguna cosa més que un somni, que ho va ser.
Cop de gas, deixo enrere la sortida i em disposo a afrontar les primeres zones.



Zeros, uns, dosos, algun tres i cap “fiasco”, eren els meus resultats en els set grups de 14 zones abans de tornar al padock a repostar. Els zeros de Caolasnacoan, Camas Na Music i Loch Eilde Path em deixen un gran sabor de boca, però l'alegria duraria poc.