La tornada cap a l'hotel no es fa esperar, una bona dutxa calenta, un sopar regular, una estona de xerrada trialera i a dormir per a reposar forces per al segon dia.
5 de maig, tots els preparatius d'aquest segon dia no difereixen molt del primer, un dels canvis més notables és que aquesta vegada la sortida és des de Kinlochleven School, però els gaiters, la rampa de sortida, l'ambient, el moment tan especial de la sortida, les motos... torna a ser tan emocionant com el primer dia.





El dipòsit de la BSA està totalment reparat i avui, amb un dia ennuvolat i més “scottish” ens disposem a afrontar els 16 grups amb 30 zones



Els paratges són espectaculars, les zones no ho són menys, aigua, pedres, més pedres, rierols, lloses, cascades, blackwaters, amics, trial... se'm fa altra vegada difícil explicar les sensacions, zeros, uns, dosos, ara també algun “fiasco”...



















El camí fins al Pipeline se m'està fent llarg, dues zones abans se'm surt la cadena i tots les pors del món se'm fiquen al cos, miro de tibar la cadena però ja no hi ha marge, a empentes i rodolons arribo a la mítica zona, un quart d'hora repassant-la a peu i dient-me a mi mateix, no puc fallar, no puc fallar... el moment tan desitjat ha arribat, assaboreixo una vegada i una altra cada racó, cada pedra, el públic, la meva senyora amb la càmera de vídeo preparada, en Toni i la Mª Dolors amb les càmeres fotogràfiques... Per fi em decideixo.
El Pipeline està compost de dues zones en potser uns 300 metres, la primera més fàcil i la segona més complicada.
Primera serà la velocitat triada, a poc a poc vaig sortejant les pedres, la cadena sembla que aguanta i en la meva ment segueixo pensant: no puc fallar!!!. La satisfacció és enorme, la primera zona ja està realitzada a zero però el moment més difícil de la zona ja està a la vista, cop de gas per a passar-lo el més ràpid possible, sabia que la segona part l'havia de fer per la dreta i així va ser, en un obrir i tancar d'ulls ja estava travessant el “finish” i amb els aplaudiments pel zero aconseguit deixo la moto apartada, una mica amagat i temorós que algú em veiés les tímides llàgrimes que em van saltar dels ulls, em recupero i ara rebo les felicitacions de la meva dona, d’en Toni i la Mª Dolors i d'algun pilot més que hi havia per la zona però que no aconsegueixo recordar, l'emoció era massa intensa.